Vacances d’estiu 2017, de Senterada a tocar el cel

24 de juliol, 7 del matí. Els joves del CRAE Collbató estan dormint, amb prou feines s’imaginen dels dies que els espera. Durant dies ja els vam explicar què és el que faríem aquella setmana. Amb l’Albert de la Sargantana vam planejar dues activitats, una via ferrada i un barranc, que les faríem el dilluns i el dimarts. Aquestes activitats programades les complementaríem amb tres sortides de senderisme i coneixement de l’Alta muntanya.

Cap a les vuit del matí els joves es comencen a despertar i comencen a queixar-se en major o menor grau. Se’ls fa molt pesat pensar en cinc dies d’activitats fora del seu espai de seguretat. Després d’esmorzar i carregar la furgoneta amb les motxilles, menjar i altres coses necessàries. Poc després de passar les nou del matí vam sortir del CRAE i vam agafar la A2 direcció Lleida i amb l’objectiu d’arribar a l’Escola de muntanya de Pont de Suert.

Sempre fa gràcia aquest moment en què els joves van adormint-se i veus els seus colls que van de banda a banda segons van les corbes. De mica en mica va canviant un paisatge que es pintava segons els diferents conreus i que s’apropava cap a les muntanyes del Pirineu.

Una vegada arribats a l’Escola de muntanya de Pont de Suert vam provar-nos els neoprens que l’endemà utilitzaríem fent el barranc del Diable, a la carretera que va de Pobla de Segur cap a Gerri de la Sal. Però això seria l’endemà.

Després de provar-nos els neoprens vam anar a la Via ferrada del Tossal de Miravet on l’Albert de la Sargantana ens va guiar i ens va fer suar l’aventura. En aquests moments, hi havia dos tipus de reaccions, d’una banda la de “ha estado bién” i, de l’altra el grup de “cuando vamos pa’l pueblo ese”. Per tant les sensacions d’uns i altres ja us les podeu imaginar.

En acabar de fer la via ferrada vam anar cap a Senterada, el poble que anomenen com la porta de la Vall Fosca. Vam arribar al càmping i l’Àngela ens va acollir i guiar cap al nostre bungalou, el número 14! La resta del dia els nanos van descobrir un poble petit situat entre dos rius i verd de natura, d’arbres impressionants que musiquen l’ambient amb la remor de les seves fulles.

L’endemà vam fer el barranc de l’Infern, una activitat que va començar a canviar l’actitud dels més resistents a moure l’esquelet! Els salts i capbussar-se en aquelles aigües gèlides va fer oblidar el que érem fins aquell moment i va provocar que tot el grup comencés a viure aquelles aventures i viure la natura.

L’endemà vam fer la preparació física per l’excursió d’Alta muntanya del dijous. Ens vam endinsar en plena ruta del Cinquè Llac i vam fer l’etapa que va de Senterada fins al Llac de Montcortès, un camí de poc més de 12km entre anar i tornar, i que malgrat que no té un recorregut llarg si que té un inici que supera un desnivell considerable. L’arribada al llac va ser espectacular, els nois s’hi van banyar amb els educadors i vam descansar una bona estona sobre el mantell verd que volteja aquelles aigües. Un paisatge rural on vam poder observar voltors, trenca l’os i alguna àliga, també vaques de raça Bruna i cavalls d’aquells que n’hi diuen “percherón”. La sensació de tranquil·litat d’aquell lloc màgic es va contagiar en aquells nanos acostumats a l’alerta contínua i als estímuls continuats, i fins tot van haver-hi dos joves que s’hi van voler quedar una estona més quan tots ja vam decidir de marxar.

Aquella tarda vam parlar i preparar el recorregut de la sortida estrella d’aquells dies, agafar el Telefèric de Sallente a Estany Gento i fer el recorregut que passava per l’estany de Colomina, després superar el pas de l’os i arribar als estanys del Saburó de dalt.

En aquest moment ja tots els nanos tenien una bona actitud cap a la muntanya i aquesta els hi va recompensar. Ens vam llevar, com diuen, ben d’hora, ben d’hora i vam esmorzar. A les 9,00 ja estàvem al telefèric. A la pujada les cares d’aquells joves van anar prenent noves expressions. En veure un cabirol amb la filla des de la cabina del telefèric, els nanos no van poder amagar l’expressió de sorpresa mentre enganxaven les cares als vidres per veure-ho el més a prop possible. Una noia molt amable ens va fer una introducció a la història del telefèric i al que trobaríem més a munt: muntanes, rails de vagonetes, estanys, etc. Alhora ens va animar a visitar el museu hidroelèctric.

Els nois van entrar en dinàmica de caminar quan encara no havia passat mitja hora. El grup es va allargassar tot i que sempre ens vam mantenir en un únic grup. L’arribada a l’estany de Colomina i al refugi del mateix nom situava aquells joves en un estat muntanyer i de fusió amb la natura que va facilitar la resta del camí. En poc menys de dues hores ja fèiem el pas de l’ós i, mitja horeta més tard ja enfilàvem pels caminets de pedres desgranades que enfilen cap als estanys de sobre del Saburó.

Allà vam menjar i vam descansar una bona estona. Però la tranquil·litat es va acabar per a un parell de nanos que van decidir pujar fins al cim del pic de mar a més de 2800m. Un dels nanos comentava en veu baixa que no volia que s’acabés aquell moment, que allà tocàvem el cel.  Però tot s’acaba alhora que tot pot ser un inici.

És ben cert, que el fet de preparar sortides periòdiques al Pirineu s’han consolidat al CRAE Collbató i que han servit molt pel desenvolupament del treball educatiu que fem. Però els protagonistes van ser aquests nanos que van començar arrossegats i després van acabar per sobre de tota expectativa, no els vam poder aturar! Ells van demostrar que tot és possible, però que ho han de fer ells i això els encoratgem!

Acabar l’article agraint a la Direcció les facilitats i confiança per a poder organitzar aquesta sortida, a l’Ester, Educadora, la seva capacitat organitzativa i de previsió que facilita la feina enormement, al Dani i l’Àngela del Càmping de Senterada per la seva acollida i paciència, i a tots els nanos que van participar perquè ells van convertir aquesta sortida en quelcom inoblidable.